En els últims anys s’ha observat un progressiu interès per tot allò relacionat amb els nens que pateixen el denominat Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, més conegut com TDAH. Aquest interès, ve donat per la preocupació existent en la societat, en especial de pares i mestres que tenen a casa o a l’aula un nen amb aquest trastorn de conducta.
Segons el DSM-IV-TR el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat és un trastorn de la conducta que s’inicia a la infància, caracteritzat per un conjunt de símptomes que es poden agrupar en dificultats per mantenir l’atenció, hiperactivitat/impulsivitat o bé la combinació d’ambdós.
Els nens amb dèficit d’atenció cometen errors per manca d’atenció i són desordenats. Tenen dificultats per escoltar el què se’ls diu, seguir instruccions i acabar tasques. Solen evitar activitats que requereixen atenció sostinguda, s’obliden de les coses i es distreuen fàcilment durant les activitats, ja que tenen dificultats de concentració.
Brown (2003) descriu els símptomes de dèficit d’atenció a partir de 5 factors independents, però relacionats. Les persones amb dèficit d’atenció que presenten dificultats cròniques en un d’aquests factors tendeixen a presentar nivells d’alteració similar en els altres. Per tant, les persones amb dèficit d’atenció presenten dificultats en aquests factors:
- Organització i activació en el treball.
- Manteniment de la concentració i de l’atenció.
- Manteniment de l’energia i l’esforç en el treball.
- Control d’interferències afectives.
- Ús de la memòria de treball i de l’evocació de records.
S’ha proposat que aquests símptomes estan relacionats amb un baix nivell d’activació, i per aquest motiu busquen més estimulació. S’avorreixen o perden l’interès més fàcilment en el seu treball i busquen de forma intencionada estímuls més atractius. També tenen dificultats per respondre a les gratificacions aplaçades i necessiten més immediatesa.
Fent referència a les concepcions neurològiques i neuropsicològiques es considera que el dèficit d’atenció és una alteració de la funció executiva , es a dir, dels processos cerebrals de control central que connecten, prioritzen i integren l’operació de subordinar certes funcions cerebrals per permetre que l’individu funcioni de forma eficaç.
Per altra banda, la hiperactivitat es manifesta amb una excessiva i inapropiada activitat motriu i/o verbal i la impulsivitat és la dificultat per inhibir conductes i per aplaçar gratificacions, podent-se manifestar també a nivell cognitiu. Les persones amb hiperactivitat i impulsivitat són molt emotives, mostren un comportament inquiet, amb moviment nerviós i dificultats per reflexionar abans d’actuar. Solen tenir comportaments que acostumen a destorbar els altres. Aquestes persones presenten dificultats per seguir el torn de paraula i tendeixen a ficar-se en converses o fer comentaris inapropiats. A més, són impacients i els costa jugar tranquil·lament.
Segons Barkley aquests símptomes estan relacionats amb dificultats en el sistema d’inhibició conductual.
Podem dir que en general, els nens que pateixen TDAH presenten un baix rendiment escolar degut principalment a la seva manca d’atenció, les dificultats de concentració, per la dificultat per mantenir una persistència en les activitats que realitzen i la seva inquietud. En els primer cursos presenten dificultats en el domini de la lecto-escriptura i per a realitzar operacions aritmètiques senzilles. A més, aquests nens solen tenir l’autoestima baixa, sentint-se refusats per les persones del seu voltant que no comprenen el seu comportament. També presenten dificultats en les relacions socials, com a conseqüència dels dos punts anteriors. En ocasions apareix juntament amb altres trastorns psiquiàtrics com depressió o ansietat, producte de tota la situació que l’envolta.
El TDAH es divideix en 3 subtipus segons la predominança dels símptomes:
- Tipus amb predomini de Dèficit d’Atenció.
- Tipus amb predomini de la Hiperactivitat/Impulsivitat.
- Tipus combinat, on predominen tant els símptomes de l’un, com de l’altre.
Segons el DSM-IV-TR, per poder diagnosticar aquest trastorn cal que els símptomes es presentin en dos o més ambients (casa i escola) i que alguns d’aquests símptomes fossin presents abans dels 7 anys. Aquest símptomes han d’interferir de forma significativa en la vida de la persona, i s’han d’haver descartat altres trastorns mentals o dèficits sensorials.
Encara no hi ha un acord entre investigadors sobre quines són les causes exactes del TDAH, però el que si que podem afirmar és que es tracta d’un trastorn neurobiològic ocasionat per una gran varietat de factors biològics i hereditaris. S’ha de tenir en compte que tot i que els factors ambientals no són la causa expressa del trastorn, aquests poden augmentar o reduir la vulnerabilitat del subjecte al trastorn, de la mateixa manera que poden modular la severitat d’aquest.
Entre els factors biològics podem establir complicacions prenatals, perinatals i postnatals. S’ha comprovat que els lòbuls frontals i els circuits dels ganglis basals presenten un funcionament defectuós en els subjectes amb TDAH.
Entre els factors genètics, els fills de pares amb TDAH tenen una probabilitat del 50% de patir el trastorn. Els gens implicats en el TDAH determinen una disfunció química que provoca que els hiperactius tinguin menors nivells de dopamina que la població general en les regions frontals i dels ganglis basals.
Finalment, els factors ambientals que contribueixen al desenvolupament d’aquest trastorn poden ser: una paternitat pobre, la psicopatologia dels pares, nivell socioeconòmic baix i estrès psicosocial de la família.
El tractament del TDAH s’ha de dissenyar en funció de cada cas concret, fent una anàlisi específica de les àrees de funcionament que presenten problemes, per tant serà un tractament multimodal. De tota manera, hi ha alguns tipus d’intervenció que sovint són necessaris. La intervenció psicològica individual que treballa l’autocontrol i l’autoestima, a més de fer un seguiment de les dificultats que comporta el trastorn. És important també la intervenció amb els pares, per conèixer el trastorn i per ensenya’ls-hi estratègies per abordar els comportaments del nen. Hi ha d’haver una intervenció educativa i en els aprenentatges des de l’escola i amb reeducacions (treball individualitzat d’atenció psicopedagògica). Cal també intervenció social amb els companys per facilitar la integració en el grup, ja que la relació es pot veure afectada per el comportament impulsiu del nen. Existeix la possibilitat d’un tractament farmacològic, en el cas de que el trastorn sigui sever, en aquest cas es recomana el tractament amb estimulants, ja que tenen un efecte a nivell de facilitar l’autocontrol, el que suposa possibles millores en la capacitat d’atenció, i d’aquesta manera beneficia indirectament l’adaptació escolar i social.
Per acabar, l’evolució del TDAH requereix una revisió periòdica dels objectius del tractament en funció de les noves situacions que van sorgint i de com es va resolent el funcionament en les àrees problemàtiques. Cal tenir en compte que és fonamental una estreta col·laboració entre totes les parts implicades, per aconseguir una millora social i educativa en el nen que pateix el trastorn.
Finalment, us deixo un seguit de links, el primer dels quals us portarà a un document on explica detalladament el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, com a manual per a pares i educadors. En segon lloc, un vídeo que explica què és el TDAH i com adonar-se de que el seu fill pateix aquest trastorn, en el qual surt una mare explicant els problemes que comporta. Per últim i per acabar amb un somriure, us deixo un episodi dels Simpson, on el director Skinner arriba a la conclusió de que Bart pateix TDAH. Parlen en anglès, i està subtitulat en portuguès. El capítol fa una critica divertida sobre el tractament amb fàrmacs del trastorn.
No hay comentarios:
Publicar un comentario