Què és la dislèxia?

Dins les diferents dificultats d’aprenentatge que ens podem trobar, avui ens iniciarem amb una de les més conegudes, la dislèxia, terme que es refereix a les dificultats en el llenguatge.

La lectura és la clau de l’èxit escolar dels nens, si un d’ells està tenint dificultats al llegir, el primer que s’ha de fer es esbrinar perquè. Molts nens que tenen dificultats amb la lectura, l’escriptura i l’ortografia tenen dislèxia. Els seus problemes per processar el llenguatge els distingeixen com a grup.

La paraula dislèxia prové del grec “dys” (pobre o inadecuat) i “lexis” (paraules o llenguatge). La dislèxia és una dificultat significativa i persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sociocultural dintre de la normalitat. Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l'àmbit de la lectoescriptura es troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l'escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d'automatització especialment en la lectura, l'ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Els nens amb dislèxia tenen una gran dificultat per distingir les lletres o grups de lletres, així com el seu ordre i ritme dins d’una paraula o frase. Mostren una gran dificultat per realitzar amb èxit l’aprenentatge de la lectura, presentant un nivell de lectura significativament inferior al esperat per l’edat o curs escolar.

Tot i que no hi ha dos dislèxics iguals, els símptomes més freqüents són sempre:
La dificultat d’aprendre de medis essencialment lingüístics, per raons no obvies, ni visibles.
La dificultat del tractament seqüencial de la informació, com succeeix amb la llengua parlada o escrita.

Algunes de les errades més freqüents que cometen són:

• No respecten les regles ortogràfiques convencionals (erva/herba).


• No respecten regles més bàsiques, com les regles que fan referència a la relació entre lletres i sons (tarmiva/tramvia).


• Errades amb la separació de paraules (lacasa/la casa).


• Errades en processos més globals com la qualitat d’expressió o de la comprensió.


• Errors d’escriptura: pecipici/precipici; torta/trota; cato/canto; erva/herba; lacasa/la casa.


• Errors de lectura: llegeixen princesa en lloc de primavera; tarmiva en lloc de tramvia; pa pa llo llo llo na na davant de papallona.


• Defugen l’escriptura i odien llegir.


• No s’expressen amb coherència.


• No comprenen.

Amb freqüència l’estudiant dislèxic, però no diagnosticat, és considerat vague, distret i se li atribueixen a aquestes característiques els seus escassos resultats escolars, per lo que moltes vegades es exhortat a treballar més, a ser més atent, i en alguna mesura, es subestimada la seva capacitat d’aprendre. El resultat d’aquesta actitud és que l’estudiant perd la fe en si mateix. El nen que tracta d’aprendre amb gran esforç es frustrarà progressivament i desenvoluparà problemes emocionals, com falta d’autoestima, inseguretat...com a resultat de repetits fracassos. Per tant és important detectar el trastorn i tractar-lo a temps, ja que tot el comportament del nen dislèxic es pot veure afectat pel seu problema de comunicació.

Precisament on la dislèxia es manifesta d’una forma concreta, on se solen començar a detectar els símptomes i els problemes, és en l’escola, precisament en les matèries que inicien fundamentalment l’aprenentatge, la lectura i l’escriptura, i en ocasions també afecta el problema als aprenentatges del càlcul apareixent una discalculia.

En aquesta primera etapa apareixen molts nens que presenten símptomes que a vegades es consideren característics dels dislèxics, tals com l’incipient escriptura en mirall, inversions...La dificultat en aquest nivell és la de distingir a nens que cometen errors normals en una primera etapa d’aprenentatge, dels vertaders dislèxics, els problemes dels quals són més profunds i permanents.

La dislèxia no és un problema conductual, ni psicològic, ni motivacional o social, tot i que com hem dit, pot anar acompanyada d’aquests. La dislèxia resulta d’una diferència estructural i funcional del cervell. Les persones amb dislèxia són úniques, i cada una té fortaleses i debilitats individuals. Aquestes persones mostren habilitats especials en camps que requereixen la integració motora, espaial i visual. La dislèxia defineix un cervell que realitza processos productius i que aprèn amb mètodes diferents. La dislèxia no és resultat d’un baix coeficient intel·lectual. El dislèxic té capacitat d’elaboració principalment global, i aprèn amb altres estratègies cognitives: pensa en mode no-verbal, estructural. Com a conseqüència de la seva dificultat són pensadors visuals, multidimensionals (utilitzant tots els sentits), que tendeixen a pensar en imatges.

La dislèxia afecta tant a nens com a nenes, i és més comú en nens, llurs pares també han tingut dificultats similars per aprendre. Aquesta dificultat es manifesta amb diversa freqüència en diversos països, segons la regularitat o irregularitat de la representació ortogràfica de la fonètica utilitzada, es a dir, de la correspondència entre fonemes i grafemes.

Les persones amb dislèxia necessiten programes especials d’aprenentatge per aprendre a llegir, escriure i lletrejar, ja que els programes educatius tradicionals no són efectius per dislèxics. El diagnòstic precoç i la reeducació adequada augmenta les possibilitats de que el trastorn se superi. Un nen que en l‘escola elemental no aprèn a sumar, al arribar a l’escola superior, no podrà aprendre àlgebra. L’eficaç col·laboració de la família i el professorat en el tractament, tenint en compte la motivació i l’augment de l’autoestima són factors de vital importància en el manteniment i èxit del tractament.