Tractament per dislèxics

Per finalitzar aquest tema, parlarem de la intervenció en nens amb dislèxia. Trobem una gran varietat de recursos per tractar aquest trastorn, però no tots són eficients. Moltes d’aquestes teràpies amb gran difusió no es troben recolzades per estudis que verifiquin la seva eficàcia. El reforç en l’àrea de la lateralitat, l’orientació espacial i temporal, la grafomotricitat i les seriacions, per exemple, no està demostrat que sigui necessàriament previ al aprenentatge de la lectoescriptura, ni que sigui una condició indispensable per poder avançar i recuperar les dificultats dislèxiques.

En general, es divideixen dos grans línies d’intervenció. La primera d’aquestes té com a objectiu retrobar l’alumne amb la lectura, que s’ho passi bé, que desenvolupi estratègies per a poder treballar flexiblement amb els textos (anticipar, endevinar...), que utilitzi el mitjà de comunicació que constitueix el llenguatge escrit. Es tracta d’un enfocament comunicatiu, constituït per llenguatge integrat. Per altra banda, trobem la línea que es basa en intervenir per a recuperar el dèficit i enfortir els recursos dels subjectes per poder reconèixer les paraules escrites i accedir al seu significat; ja que el problema resideix en certes habilitats o processos deficitaris que dificulten el reconeixement de les paraules. Tant restablir l’ús comunicatiu del llenguatge escrit com la reeducació de les habilitats implicades en el reconeixement de les paraules són necessàries per a una bona intervenció.

Un dels tractaments més utilitzats, recomanat per Thomson, és el “sobreaprenentatge” de la lectura. Aquest consisteix en tornar a aprendre la lectoescriptura, però adequant el ritme a les possibilitats del nen, treballant sempre amb el principi rector de l’aprenentatge sense errors, propiciant els èxits des del principi i a cada pas del treball del sobreaprenentatge. S’ha de tenir en compte, que tant a l’escola com a casa, les tasques escolars ocupen més temps i esforç per a un nen dislèxic que per a un nen qualsevol, el que converteix a vegades en un treball abrupte i feixuc, i per tant, una tasca que causa frustració i rebuig. Per això, en la reeducació és important trobar activitats que siguin motivadores, agradables i útils per al nen apropant-lo d’una manera més lúdica a la lectoescriptura. Cal fomentar l’èxit, en lloc del fracàs que està acostumat a recollir.

Les col·leccions de fitxes poden ser útils com treball de suport i complementació de la tasca principal, per comptar amb una major diversitat de tasques, així com per treballar determinats aspectes en els que el nen deu incidir especialment.

A més de comptar amb un tractament adequat als problemes específics del nen per treballar les àrees que més dificultats li comporten, aquest també ha d’estar adaptat a l’edat i el moment evolutiu del nen. La necessitat d’aquest tractament diferenciat està molt unit als canvis en el curs del trastorn.

Així, en els cursos d’infantil és fonamental incidir de manera preventiva en els requisits de la lectura, recalcant sobretot l’augment de la consciència fonològica. Per fer-ho s’utilitzaran materials orals, en els que els nens hauran de crear rimes, derivar paraules, dividir paraules en síl·labes, etc.

Entre els 6 i els 9 anys els objectius serien: per un costat augmentar la consciència fonològica tant oral com escrita, utilitzant recursos similars als de l’etapa anterior; i per l’altre millorar l’automatització de la mecànica lectora, intentant que el nen practiqui molt la lectura en veu alta.

A partir dels 10 anys és difícil augmentar la consciència fonològica i l’automatització de la lectura. A partir d’aquest moment els objectius seran diferents, buscant fonamentalment l’ensenyança d’estratègies de comprensió de textos amb la recerca de paraules clau, subratllat, resum, etc.

Serà en l’última etapa (a partir dels 10 anys) quan sigui interessant plantejar estratègies de compensació dels dèficits com a complement de la rehabilitació. Les estratègies de compensació són totes aquelles que sense modificar les capacitats deficitàries del subjecte li facilitaran la seva adaptació a la vida diària recolzant-se en els seus punts forts. Alguns instruments d’ajuda poden ser calculadores, gravacions de veu, taules de dades, processadors de textos (per la correcció instantània de l’ortografia i el suport de diccionaris personalitzats). Finalment els últims anys han aparegut programes informàtics que transformen textos digitals a audio permetent l’adquisició de coneixements a través de les capacitats conservades com la comprensió del llenguatge oral i la memòria auditiva.

És important que el subjecte llegeixi el màxim possible per millorar les seves habilitats. No obstant, això no és fàcil, ja que per al nen amb dislèxia llegir pot resultar-li una tasca esgotadora i poc grata. Per tant, serà fonamental trobar textos adequats a l’edat i interessos del subjecte i motivar-lo de forma que llegir li resulti una activitat atractiva.

Finalment, és imprescindible conscienciar tant a pares com a professors per tal de que aquests no exigeixin al nen resultats per damunt de les seves possibilitats i procurin que no se senti inferior als seus companys. Per part dels mestres cal que li donin una atenció individualitzada, que mostrin interès per ell i desig d’ajudar-lo. A més, les valoracions del seu treball han de ser positives sense deixar de mostra-li allò en el que necessita millorar, ja que l’èxit porta a l’èxit i el fracàs al fracàs. Un altre punt fonamental és la necessitat que té el nen de desenvolupar la seva autoestima, una bona mesura per aconseguir-ho és mitjançant l’estímul i l’èxit sobre els punts forts del nen i valorant el seu esforç i èxits. Els pares per la seva banda, han de donar suport emocional i social al nen i evitar transmetre-li ansietat i preocupació. Han de col·laborar al desenvolupament de la seva autoestima, sobretot quan aquest se sent decaigut o fracassat, a través de consideració positiva incondicional. La dificultat es troba en no passar a la sobreprotecció. Per últim, és important que el nen comprengui el seu problema i comunicar-li que les persones del seu voltant el comprenen i saben que el nen és tant intel·ligent com els altres malgrat que requereixi un esforç major per assolir un determinat nivell de lectura i escriptura.