Teoria de la doble via

Per poder comprendre les dificultats amb les que es troben els nens amb dislèxia, hem de conèixer el procés que seguim quan pretenem llegir o escriure una paraula. Tot i que aparentment aquestes activitats són automàtiques, contenen tot un seguit d’operacions específiques que fan possible que les realitzem correctament.

Al parlar de la lectura es distingeixen dos grans grups d’operacions cognitives: les implicades en el reconeixement de les paraules i les que intervenen en la comprensió de les paraules. En el cas de l’escriptura distingim les operacions implicades en l’escriptura de les paraules i les implicades en la redacció d’un text.

Llegir una paraula suposa un acte de reconeixement. Ara be, cap diferenciar dos modes de reconèixer una paraula que, simplificant les coses, podrien quedar reflexats en les expressions llegir per l’oïda i llegir per la vista. La teoria de la doble via (Coltheart, 1978) ens parla de com accedim al significat de les paraules, a partir de dues vies diferents, però complementàries: la via fonològica i la via lèxica.

La via fonològica accedeix al significat de les paraules a partir dels fonemes. Essencialment consisteix en les següents operacions:

a. Transformar unitats ortogràfiques en sons, el que comporta la comprensió del principi alfabètic, segons el qual es possible establir una correspondència sistemàtica entre elements fonològics i ortogràfics.
b. Reunir aquests sons en una representació completa.
c. Reconèixer aquesta representació completa (si es que corresponen a una paraula que ens resulti oralment familiar) i accedir a els coneixements semàntics associats amb ella.

Així davant la paraula “varka”, cal plantejar-se què és el que reconeixem. Per descomptat no és possible reconèixer l’ortografia d’aquesta paraula, que ens serà tan desconeguda com qualsevol paraula estrangera, però si cap accedir als sons que tanca. Per això és necessari algun procediment que permeti transformar els elements ortogràfics de la paraula en sons, fins arribar, mental o articulosament, a l’expresió oral “barca”. I llavors, al transformar “varka” en “barca” és possible reconèixer la paraula en qüestió i accedir al seu significat. En aquest cas resulta familiar, i per tant, recognoscible és la seqüència de sons barca i no l’ortografia varka.

Hem de tenir en compte que per poder transformar unitats ortogràfiques en sons és necessari analitzar visualment l’estímul i segmentar-lo en unitats ortogràfiques apropiades. Per tant, encara que considerem que llegim per l’oïda cal matisar que també la informació visual és decisiva.

Cal dir que la mida d’aquestes unitats ortogràfiques pot ser molt diversa: pot correspondre a una lletra o grafema, a una síl·laba o inclòs, a conglomerats ortogràfics més amplis que la paraula en sí.

Aquesta via pot ser utilitzada per a tot tipus de paraules, però ens resulta necessària davant de paraules que ortogràficament ens són desconegudes.

Per altra banda, la via lèxica suposa que el reconeixement de la paraula i l’accés a el seu significat són dos processos en la pràctica simultanis. Es reconeix l’ortografia de la paraula “barca” amb la mateixa immediatesa amb la que es reconeixeria un dibuix d’una barca o l’objecte en sí. Per això, és indispensable que l’ortografia de la paraula sigui familiar. Una vegada reconeguda la paraula cap accedir a la seva fonologia i si es dona el cas llegir-la en veu alta.

La via lèxica requereix que el lector hagi estat capaç d’adonar-se dels patrons de lletres que distingeixen unes paraules d’unes altres i de memoritzar-los, la qual cosa és fruit de l’experiència repetida amb aquestes paraules escrites. Per aquest motiu, aquesta via només pot ser utilitzada davant de paraules conegudes.

És important subratllar que un lector competent deu dominar els dos procediments o vies. Les paraules familiars poden ser llegides indistintament per les dues vies, si be la lèxica és més ràpida; mentre que les no familiars requereixen de l’ús de la via fonològica.

Cal remarcar que aquestes vies, tot i tendeixen a automatitzar-se i a operar mecànicament, és un procés que cal adquirir de forma progressiva.

Per lo tant, concloem dues coses aparentment contradictòries. Per una banda, que la comprensió del principi alfabètic i de les regles específiques que el desenvolupen suposa per l’estudiant un actiu procés de apropiació d’un saber cultural. Per l’altra, que és necessari arribar a l’automatització de les accions mentals que depenen d’aquest principi i que ens permeten convertir seqüències de grafemes en fonemes. La primera requereix una ensenyança activa; la segona, una pràctica regular i sistemàtica que, això sí, deu desenvolupar-se en un context el més significatiu possible.

Quan una d’aquestes vies no opera eficientment ens trobem amb una sèrie d’errades característiques de les dificultats en aquesta via.

Dificultats en la via fonològica davant de la lectura, l’anomenada dislèxia:

- Fracàs davant de paraules noves ortogràficament. (Cruiff/kuru o kker).
- Davant d’aquestes dificultats el lector pot fer ús d’algun element que li sigui familiar (via lèxica).(Cruiff/grifo o gráfico).
- Com a resultat de la baralla amb els primers sons, el lector opti per una paraula que comparteixi algun dels sons que amb prou feines ha pogut arrancar del principi de la paraula en qüestió. (Cruiff/cruz).
- Errors derivatius, on el lector respecta l’arrel lèxica de la paraula, però fan errades en les desinències. (llegir dormia en lloc de dormiríeu).
- Ús de la informació contextual per a facilitar el reconeixement de les paraules. (llegir un text referent al futbol).

Dificultats en la via fonològica mostrades en l’escriptura, l’anomenada disgrafia fonològica:

- Aquests problemes són més accentuats davant de paraules noves que no pas davant de les familiars. En aquests cas podem observar que no operen bé amb les regles grafema i fonema, ometent lletres, confonent-les o bé invertint l’ordre d’aquestes.

És important assenyalar que les manifestacions del problema no han de ser forçosament les mateixes en tots els subjectes, ni en tots els espais de temps. Així és fàcil que en els moments inicials o quan el trastorn és molt accentuat apareguin les manifestacions més conegudes: substitucions, omissions, invencions.

Aquestes dificultats sembla que depenguin d’una deficiència lingüística, però també d’una deficiència localitzada en un àmbit molt específic: el processament de la fonologia. Podem explicar-les a partir d’un problema en la denominació, de la memòria a curt termini i de la consciència fonològica.

En problema en la denominació és un problema en el processament fonològic. Quan volem recordar el nom d’un objecte recorrem a la memòria a curt termini per recuperar els seus sons (representació fonològica). A vegades però, ens trobem que sabem el significat de la paraula, la categoria gramatical, però no recuperem la fonologia per poder pronunciar-lo. Aquestes dificultats es mostren amb més claredat en la lectura que no pas oralment.

En el cas de la memòria a curt termini al llegir una paraula difícil com pot ser “ahuimeitec “, hem de recordar provisionalment els resultats de les operacions de traducció dins a poder ajuntar tots els trossos i recompondre oralment la forma completa de la paraula. Els dislèxics amb menys capacitat en la memòria a curt termini tenen més problemes per fer un exercici de conjunció. Al pronunciar-los cada so per separat (s-o-l), ells tenen problemes per adjunta-los i dir “sol”.

La presa de consciència fonològica és la capacitat de reconèixer l’existència d’unitats fonològiques dins les paraules. La presa de consciència de la rima i la síl·laba és desenvolupa sense saber llegir ni escriure, en canvi la consciència dels fonemes sembla que depengui de saber llegir.

Per tant podem concloure que el processament fonològic implica les operacions d’anàlisi, emmagatzematge, recuperació i presa de consciència dels sons que formen les paraules.
Cal tenir en compte que quan parlem de dificultats en la via fonològica no ens referim a una incapacitat, ja que si fos així, aquests subjectes tampoc podrien aprendre a parlar.

Dificultats en la via lèxica, davant de la lectura, l’anomenada dislèxia de superfície:

- A través de la via fonològica podrien llegir correctament totes les paraules, per tant no trobaríem gairebé errades en la lectura. Tot i que en el cas de paraules irregulars s’apreciarien les errades (Freud, Renault).
- Trigaria més o menys el mateix temps a llegir paraules com ara “palla” i paraules com “llapa”, ja que llegiria per la mateixa via, la fonològica.
- Ens trobaríem davant d’una lectura lenta, de forma sil·làbica,i com a conseqüència susceptible de generar problemes de comprensió.

Dificultats en la via lèxica, mostrades en l’escriptura, l’anomenada disgrafia de superfície:

- Escrivint seguint un procediment fonològic es cometrien moltes errades ortogràfiques.

Hi ha evidències que indiquen l’existència d’importants diferències individuals en l’habilitat per a crear i memoritzar les representacions ortogràfiques de les paraules, les quals no depenen de diferències en el quocient intel·lectual no verbal, l’habilitat fonològica o l’experiència en la lectura.

Els subjectes dislèxics més joves poden tenir dificultats en els processos inicials de processament perceptivovisual dels estímuls. Resulta menys clar, però, atribuir a aquests dèficits els problemes dels dislèxics de superfície.

Podem concloure, que les persones podem diferir en habilitats molt específiques que intervenen decisivament en tasques complexes. Aquestes diferències poden tenir major o menor repercussió segons el context que rodeja al subjecte i la seva capacitat per enfrontar-se a l’adversitat. Desgraciadament sabem que ambdós factors influeixen però desconeixem la manera com s’entreteixeix la seva recíproca influència.